Biblioteca

Accés a la consulta dels fons bibliogràfics del centre.

Seccions
Arxiu d’entrades
Connectar

RECITAL DE RAIMON AL LICEU

Dissabte varen fer aquest programa especial de Raimon  He pensat que us agradaria. L’enllaç és aquest: http://www.tv3.cat/videos/4372570/Raimon-al-Liceu

És una meravella veure actuar Raimon.

Que gaudiu del concert…

AUSIÀS MARCH

AUSIÀS MARCH

Temàtica i producció

En l´obra de March domina el tema amorós, igual que en els poetes de l´amor cortés. Però Ausiàs superà decididament la poesia dels trobadors perquè, a través dels seus versos, analitza, amb una sinceritat inèdita, el seu món íntim ple de contradiccions: veu l´amor com una barreja de cos i d´esperit, de desig i de renúncia, de bé i de mal, fins i tot arriba a afirmar “jo sóc el més gran dels amadors”. El fet és que la impossibilitat de ser correspost en aquesta aspiració de perfecció el porta a una angoixa permanent, manifestada sovint per mitjà del desengany, la idea de la mort, o els dubtes sobre Déu i el pecat.

Per això, tot i que l´amor és el centre de la seua poesia, també s´hi distingeixen uns altres temes importants que han marcat la divisió tradicional de la seua producció:

. Cants d´amor, en què s´expressa sovint la lluita del poeta entre l´amor espiritual i el carnal.

. Cants morals, que parlen de la necessitat de viure cristianament per salvar l´ànima.

. Cants de mort. Al llarg de sis poemes, un March ja vell es lamenta per la mort de la seua dona Joana Escorna, i resol alhora la lluita interna del seu desig carnal amb la idealització del record amorós.

. Cant espiritual, que és una llarga oració de 224 versos estramps en què demana la misericòrdia i l´ajuda divines.

. Poesia circumstancial, un conjunt de poemes de temàtica diversa (adreçats al rei i a altres poetes).

La superació de la lírica provençal

Ausiàs March és el primer a abandonar gran part de les convencions de la poètica trobadoresca: l´ús de l´occità, l´hermetisme formal, el tractament tòpic de l´amor cortés… A partir d´ell, podrem parlar d´una poesia produïda íntegrament en valencià, que en el seu cas, a més exposa el conflicte intern i personal del poeta. La innovació temàtica més notable d´AM és de fet, el reconeixement  profund de la dimensió humana de les persones: ell mateix com a matèria poética i una nova visió de la dona.

Un jo irrepetible

Nombrosos són els poemes que reivindiquen l´autoafirmació i la singularitat del poeta i la contraposen als altres amb un contundent i repetit “jo sóc aquell”. Ell sabia que la seua poesia era molt personal, que no es podia explicar amb les paraules dels predecessors ni amb una llengua artificiosa. Per això, l´ús del seu valencià es fa indispensable, i abandona l´artificiositat de la llengua occitana. March era conscient que deixava arrere ambientacions amables i virtuosismes tècnics trobadorescos per a descriure el seu món convuls, poblat de personatges marginals, condemanats, malats o torturats, enmig d´una natura inquietant. La seua poesia, altament conceptual, sovint s´ha considerat una autoconfessió o una teràpia literaria per a superar les contradiccions que el torturaven.

Una dona real

AM ens presenta una dona de carn i ossos, amb virtuts i defectes, una persona capaç d´arrossegar-lo al pecat o de suggerir-li els sentiments més elevats; en definitiva, una imatge femenina diferent que s´allunya dels models coneguts: els provençals, els italians o la visió purament misògina.

Les fonts d´Ausiàs March

Entre AM i els trobadors no hi ha una ruptura total. Simplement es tracta d´una evolució en la qual  hi ha elements que perduren i uns altres que es renoven. No oblidem que continuà usant els sistemes trobadorescos de la rima i el metre, i gran part del bagatge literari anterior.

Encara que es parla d´ell com a primer poeta modern, AM és hereu de tota la tradició literària anterior. Podem dir que la seua originalitat no rau tant en els temes com en la manera de tractar-los. March no aprofita tan sols els models provençals; la lectura dels textos marquians també ens desperta records d´autors com Ramon Llull i els filòsofs escolàstics, amb la seua concepció de l´home com un ésser a cavall entre el bé i el mal, i en lluita contra ell mateix. En aquest sentit, en els Cants morals, el poeta manifesta la seua voluntat de viure d´acord amb les lleis divines per preparar l´ànima amb vista a l´altra vida, sense deixar de reiterar la seua condició humana.

D´altra banda, la poesia concebuda com a introspecció i anàlisi dels sentiments és una manifestació de les influències italianes de Petrarca i la seua escola.

AFORISMES I ALTRE ASSAJOS BREUS


 

A)    Judicis finals

 

NO començarem a conéixer una persona fins que no la veurem fora de si.

 

“DE la discussió naix la llum”, diuen. I l´experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

 

EL pensament s´afirma –i s´aferma- en les objeccions. Doneu-me un bon contradictor, i seré capaç d´inventar les més excelses teories.

 

APARENTAR que es claudica pot ser, ben nmirat, un excel.lent recurs, per a un polític igual que per a un enamorat.

 

TOTES les meues idees són provisionals (Però que conste que ho dic amb orgull.)

 

SI hi penses, comprovaràs que realmente no t´empipa que et contradiguen, sinó que et facen veure que et contradius tu mateix.

 

SI l´home adult enyora la seua infància, és perquè no se´n recorda, o perquè se´n recorda malament.

 

EN moltes coses, però en l´amor particularmente, l´experiència sol ser un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor –és el millor.

 

UNA persona que ens estima és un perill permanent.

 

ELS únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

 

NO demanes comprensió ni al teu millor amic: a tot estirar, es limitarà a compadir-te, com tothom.

 

UN només se sent veritablement sol quan no té res en què pensar –o quan té por de pensar en res.

 

UN home feliç no sent la necessitat d´expressar-se.

 

UN polític és oportunista o no és polític.

 

QUI està disposat a morir per un ideal, està en el fons, igualmente disposat a matar per l´ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

 

 

CAL desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú se sacrifique per ells.

 

 

Del llibre “SER JOAN FUSTER” Antologia de textos fusterians. Ed. Bromera

FRAGMENTS DEL RETRAT DE JOAN FUSTER FET PER JOSEP PLA

 

Relacionat amb el que fins ara portem escrit em sembla que s´hi han d´afegir aquestes confessions directíssimes:

“Escric molt; potser escric massa coses que no m´interessen, però no hi ha més remei. Visc a Sueca, on la vida és tranquil.la. Cada setmana faig una escapada a València, de vint-i- quatre, per veure-hi gent i parlar-hi, naturalmente. De tant en tant pujo a Barcelona. Sembla que tinc molts amics i no em falten algunes persones que m´odien cordialmente, no sé per què. Com a escriptor he assistit a alguns congresos més o menys internacionals d´escriptors –on m´he ensopit sobiranament, però que m´han permès de fer turisme en bones condicions; he viatjat una mica, molt poc, sobretot per falta de possibilitats econòmiques; he fet conferències, mítings i sermos (s´entén profans) des dels estanys de Salses a Guardamar; he obtingut algun premi…. Sóc un gran treballador i, com que l´afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l´única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-se la vida a força d´escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l´unica cosa que m´ha divertit sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i  “en forma” al País Valencià, uns quants equips d´intel.lectuals capaços de remoure –o almeyns d´intentar-ho aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…

“Els assaigs de Fuster són realmente brillants, agust i sensibles, i demostren que s´ha pogut enfrontar amb les convulsions enormes del seu temps, i no ha perdut mai un to impàvid i comprensiu. Aquests fets són especialmente visibles en les elucubracions que ha editat sobre matèria artística i literària. És Fuster que ha resumit en el títol d´un dels seus llibres tota la enorme revulsió que caracteritza les arts plàstiques en els presents moments: “El descrédit de la realitat”.

L´elucubració fusteriana sobre matèries literàries respon també, em sembla, a les imposicions de l´època –imposicions que li han deixat un ample marge a l´exercici de la seva personal agudesa. Ara a mi em sambla que en aquest ordre d´activitats Joan Fuster ha fet una obra realmente mestra: és el pròleg a l “Antologia poètica” d´Ausiàs March, apareguda per conmemorar el 500 aniversari de la mort del més gran poeta medieval de la Nostra àrea Ling. És un assaig perfecte, admirablemente contruït i escrita mb una tal quantitat de mitjans expressius, que col.loca Fuster en un primer pla de la literatura en els presents moments. És molt agradable de poder fer aquesta afirmación tractant-se d´un català de València –és a dir, d´un català que ha tingut en el seu país una recuperación més aviat banal i magríssima, perquè a València la Renaixença tingué, per desgràcia, aquestes característiques. Aquest pròleg és un capítol admirable, indispensable, d´aquella Història de la literatura Catalana que somniem, els materials de la qual en el camp erudit recolliren Massó i Torrents, Rubió i Balaguer, Bohigues i Riquer i alguns erudits estrangers, però que falta elaborar pensant a posar el llibre a les mans del públic cultivat i corrent, i per tant no excessivament disposat al dolor i al sacrifici.

 

Josep Pla. Obra completa. HOMENOTS. QUARTA SÈRIE. Ed Destino

“Diccionari per a ociosos” de Joan Fuster

ANTOLOGIA

“Diccionari per a ociosos”  de JOAN FUSTER

DINERS

No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!

IDEES

Tota coincidència entre les teves i les meves és això: pura coincidència.

INTERÈS

Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:
—I això t’interessa realment?
Posa una mica d’incredulitat en el “realment”.
La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic “avorrit” perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. ¿Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa.
—Sí, m’interessa.
Què vol dir interès? “Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.” Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa i debolida.
—¿I per què t’interessa?
Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.
Improviso una resposta sobre la marxa:
—Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te…
La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos —els “moralistes”— han formulat excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain… L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les dones grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats —per qualsevol cosa. Justificar!

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de “credibilitat” és essencial: hem de “creure” el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem “creure’l”: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, “mentir bé” exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la “utilitat” dóna raó als moralistes més repatanis.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SER

Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.

SERVILISME

No hi ha cap servilisme que sigui desinteressat.

SILENCI

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

ZERO

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

JOAN FUSTER

COMENTARIS DE L´OBRA

“Com la d’Erasme, ‘el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós, equívoc Erasme de Rotterdam’, la significació de l’escriptor de Sueca ha estat no sols representativa sinó, sobretot, altament exemplar; representativa i exemplar al nostre país per als intel·lectuals del seu temps i per a tots els que han vingut després d’ell. Es tracta de l’exemplaritat d’un discurs intel·lectual bàsicament creatiu i creador que es vol independent per damunt de tot, amb la independència necessària per intervenir en tot allò que l’afecta no sols com a intel·lectual sinó també i sobretot com a persona i com a membre d’una societat.”

(Jaume Pérez Montaner: “El discurs de l’escriptor i el de l’intel·lectual”, dins Creació literària al País Valencià. Problemes i propostes. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2000)

* * *

“Per Fuster, a l’hora d’escriure cal deixar de pensar en un hipotètic lector del propi nivell intel·lectual i tendir, en canvi, a la vulgarització cultural. Reivindicarà, per tant, el diàleg obert, característic de l’àmbit mediterrani, que esperoni la intel·ligència col·lectiva, a través de la ironia, i que propiciï aquell humanisme liberal que té els seus ressorts més preuats en la tolerància, la controvèrsia i la llibertat d´esperit […].

Malgrat la diversitat temàtica que conforma el corpus fusterià —obra poètica, assaig civicopolític, assaig historicocultural o bé de caràcter humanístic—, aquest respon, en el seu conjunt, al projecte que ha d’orientar, en forma quasi d’imperatiu moral, la funció social de la seva activitat intel·lectual: bé en forma d’autoexploració en els seus escrits més personals —en el Diari o en els aforismes—, bé amb apreciacions de caràcter valoratiu, sobre els compromisos contrets per autors tan diversos com Erasme, Unamuno, d’Ors, Gide, Marcuse…, des de la seva condició de “lector-crític”. És per aquesta perspectiva doble de “lector-escriptor” que se situa en una disposició estimativa del paper social que pertoca el quefer intel·lectual.”

(Antoni Riera: Literatura d’idees. Barcelona: Bruño, 1992)

* * *

“Joan Fuster, també en la llengua, representa, per damunt de tot, la voluntat de ser normal. Insistesc: aquesta voluntat s’inscriu en un món cultural profundament anòmal. En aquests moments, en què s’han desfermat polèmiques tan estèrils al voltant de la llengua estàndard, Fuster és un paradigma clar. La seva llengua té sempre com a objectiu fonamental transmetre unes idees, o proposicions o interrogants. Desdenya l’arcaisme estèril, la paraula indòmita, la troballa dialectal: la seva llengua conforma un estil de prosa culta i eficaç, vàlida a tot arreu del domini lingüístic.”

(Jesús Huguet: “La força de la paraula en Joan Fuster”, dins Homenatge universitari a Joan Fuster. València: Servei de Publicacions, 1993)

* * *

“Conceptuo l’aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les illes F. de B. Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat —i ja veient les coses des del punt de vista polític— a València.”

(Josep Pla: Homenots. Barcelona: Editorial Selecta, 1962. A la pàgina de Josep Pla, a l’apartat d’antologia, trobareu un retrat de Joan Fuster fet per Pla)

* * *

“Poques vegades he trobat un escriptor professional que hagi llegit tantes de coses de tants autors i de tantes literatures, que estigui tant à la page del fet literari universal com en Fuster i que, alhora, conegui amb tant detall i valori amb tanta justícia la pròpia literatura.”

(Rafael Tasis: “Joan Fuster assagista”, Serra d’Or, 1960)

JOAN FUSTER

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l’assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d’Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l’obra d’Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l’Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991). Bromera compta amb una sèrie dedicada a l’autor dins de la col·lecció «Els Nostres Autors» sota el títol Biblioteca Joan Fuster.