Biblioteca

Accés a la consulta dels fons bibliogràfics del centre.

Seccions
Arxiu d’entrades
Connectar

“Diccionari per a ociosos” de Joan Fuster

ANTOLOGIA

“Diccionari per a ociosos”  de JOAN FUSTER

DINERS

No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!

IDEES

Tota coincidència entre les teves i les meves és això: pura coincidència.

INTERÈS

Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:
—I això t’interessa realment?
Posa una mica d’incredulitat en el “realment”.
La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic “avorrit” perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. ¿Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa.
—Sí, m’interessa.
Què vol dir interès? “Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.” Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa i debolida.
—¿I per què t’interessa?
Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.
Improviso una resposta sobre la marxa:
—Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te…
La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos —els “moralistes”— han formulat excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain… L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les dones grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats —per qualsevol cosa. Justificar!

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de “credibilitat” és essencial: hem de “creure” el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem “creure’l”: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, “mentir bé” exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la “utilitat” dóna raó als moralistes més repatanis.

MORIR

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SER

Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.

SERVILISME

No hi ha cap servilisme que sigui desinteressat.

SILENCI

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

ZERO

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

Deixa un comentari

Cal estar validat per a deixar un comentari.