Biblioteca

Accés a la consulta dels fons bibliogràfics del centre.

Seccions
Arxiu d’entrades
Connectar

Secció: ‘General’

AUSIÀS MARCH

AUSIÀS MARCH

Temàtica i producció

En l´obra de March domina el tema amorós, igual que en els poetes de l´amor cortés. Però Ausiàs superà decididament la poesia dels trobadors perquè, a través dels seus versos, analitza, amb una sinceritat inèdita, el seu món íntim ple de contradiccions: veu l´amor com una barreja de cos i d´esperit, de desig i de renúncia, de bé i de mal, fins i tot arriba a afirmar “jo sóc el més gran dels amadors”. El fet és que la impossibilitat de ser correspost en aquesta aspiració de perfecció el porta a una angoixa permanent, manifestada sovint per mitjà del desengany, la idea de la mort, o els dubtes sobre Déu i el pecat.

Per això, tot i que l´amor és el centre de la seua poesia, també s´hi distingeixen uns altres temes importants que han marcat la divisió tradicional de la seua producció:

. Cants d´amor, en què s´expressa sovint la lluita del poeta entre l´amor espiritual i el carnal.

. Cants morals, que parlen de la necessitat de viure cristianament per salvar l´ànima.

. Cants de mort. Al llarg de sis poemes, un March ja vell es lamenta per la mort de la seua dona Joana Escorna, i resol alhora la lluita interna del seu desig carnal amb la idealització del record amorós.

. Cant espiritual, que és una llarga oració de 224 versos estramps en què demana la misericòrdia i l´ajuda divines.

. Poesia circumstancial, un conjunt de poemes de temàtica diversa (adreçats al rei i a altres poetes).

La superació de la lírica provençal

Ausiàs March és el primer a abandonar gran part de les convencions de la poètica trobadoresca: l´ús de l´occità, l´hermetisme formal, el tractament tòpic de l´amor cortés… A partir d´ell, podrem parlar d´una poesia produïda íntegrament en valencià, que en el seu cas, a més exposa el conflicte intern i personal del poeta. La innovació temàtica més notable d´AM és de fet, el reconeixement  profund de la dimensió humana de les persones: ell mateix com a matèria poética i una nova visió de la dona.

Un jo irrepetible

Nombrosos són els poemes que reivindiquen l´autoafirmació i la singularitat del poeta i la contraposen als altres amb un contundent i repetit “jo sóc aquell”. Ell sabia que la seua poesia era molt personal, que no es podia explicar amb les paraules dels predecessors ni amb una llengua artificiosa. Per això, l´ús del seu valencià es fa indispensable, i abandona l´artificiositat de la llengua occitana. March era conscient que deixava arrere ambientacions amables i virtuosismes tècnics trobadorescos per a descriure el seu món convuls, poblat de personatges marginals, condemanats, malats o torturats, enmig d´una natura inquietant. La seua poesia, altament conceptual, sovint s´ha considerat una autoconfessió o una teràpia literaria per a superar les contradiccions que el torturaven.

Una dona real

AM ens presenta una dona de carn i ossos, amb virtuts i defectes, una persona capaç d´arrossegar-lo al pecat o de suggerir-li els sentiments més elevats; en definitiva, una imatge femenina diferent que s´allunya dels models coneguts: els provençals, els italians o la visió purament misògina.

Les fonts d´Ausiàs March

Entre AM i els trobadors no hi ha una ruptura total. Simplement es tracta d´una evolució en la qual  hi ha elements que perduren i uns altres que es renoven. No oblidem que continuà usant els sistemes trobadorescos de la rima i el metre, i gran part del bagatge literari anterior.

Encara que es parla d´ell com a primer poeta modern, AM és hereu de tota la tradició literària anterior. Podem dir que la seua originalitat no rau tant en els temes com en la manera de tractar-los. March no aprofita tan sols els models provençals; la lectura dels textos marquians també ens desperta records d´autors com Ramon Llull i els filòsofs escolàstics, amb la seua concepció de l´home com un ésser a cavall entre el bé i el mal, i en lluita contra ell mateix. En aquest sentit, en els Cants morals, el poeta manifesta la seua voluntat de viure d´acord amb les lleis divines per preparar l´ànima amb vista a l´altra vida, sense deixar de reiterar la seua condició humana.

D´altra banda, la poesia concebuda com a introspecció i anàlisi dels sentiments és una manifestació de les influències italianes de Petrarca i la seua escola.

JOAN FUSTER

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l’assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d’Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l’obra d’Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l’Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991). Bromera compta amb una sèrie dedicada a l’autor dins de la col·lecció «Els Nostres Autors» sota el títol Biblioteca Joan Fuster.