IES Dr. Lluís Simarro

Citava Asimov en un article, les paraules que el poeta Alexander Pope va consagrar a Newton:
«La Natura i les seues lleis romanien ocultes en la nit. Va dir Déu: ¡Siga Newton! I tot fou llum».
Deixant de banda el subterfugi interessat però refusable de barrejar ciència i religió, i podent demostrar amb fets la maldestra mà de la divinitat en el desenvolupament de la Humanitat, del tot
atribuïble a la inexistència, la magnífica frase plasma l’impacte immortal de la influència del prominent científic en la Història de la Ciència.
Tot salvant les distàncies, Tuto ha fet el paper de Newton per als alumnes, i estic convençut que aquest alumnat que ha tingut la sort d’escoltar Tuto fent lliçó, el glossaria d’una manera semblant.
No obstant, com la majoria no són poetes clàssics en llengua anglesa, segurament ho diuen de manera més directa i lacònica, com m’han fet saber: «Tuto és el puto amo».
I en aquesta època, amb tant de gurú educatiu sorgit per generació espontània, se’ns oblida que una bona manera de saber si hem fet una tasca òptima com a mestres és preguntar, al cap dels anys,
l’alumnat, quan la memòria elabora el record guiada per les sensacions que perduren. Perquè més enllà dels coneixements transmesos, de les innovacions metodològiques, dels expedients acadèmics, de les avaluacions diagnòstiques, queda la reminiscència alegre, entusiasta, associada a un acte venturós d’ensenyament – aprenentatge.
Sabem que Tuto ha estat artífex de més d’una vocació científica, en despertar l’alumnat la curiositat de saber i el convenciment que la ciència és un bon mètode, tot alimentant el sentiment necessari de sentir-se partícip, classe a classe, de l’instant sublim del descobriment, com si estiguéssem veient Newton en el moment que esbossava, a la llum d’una espelma, la Llei de la Gravitació Universal.
I malgrat el capteniment seriós, el semblant de marbre cisellat, la figura formidable i sempre amb cos de camisa, inassequible a les estacions de l’any, Tuto fou una persona pròxima, sorneguera, que gustava dels jocs de paraules, com bé ho sabien els companys de l’instituto i els alumnes de la tutoria, que esclatava en una rialla atronadora que encara ressona en la memòria.
I hui, que ens ha deixat aquesta gran persona, ens queda la ràbia i l’obstinació de desdenyar aquesta llei natural de la gravetat, la loteria terrible del dolor i la pèrdua, amb el record perpetu.
Sit tibi terra levis, company, mestre, newtonià!

Joan David Ferrandis Vila

Commentaris tancats.